14. Dionís Saiz recita Marisol Carreguí - Un avió de paper

QR14. Dionís Saiz recita Marisol Carreguí - Un avió de paper 

(Associació Veïns de la Mar)

Far de les Platges de Nules

Calia buscar un lloc en el nostre poblat marítim on les veïns i veïnes pogueren estar aïllades en cas d’agafar la COVID, des de l’Associació de Veïns, després de donar-li voltes se’ns va ocórrer que el far era el lloc idoni, cada pis l’ocuparia una persona diferent, estarien aïllades i ben ventilades, les finestres de que disposa a cada cara del far deixarien passar el vent i cadascuna d’elles els permetria tindre un aroma diferent, la brisa de la mar, els camps de taronger, i les meravelloses vistes del nord i sud amb les seues casetes boniques i el pas de les aus migratòries buscant el bon temps, el lloc era immillorable sens dubte! sols hi havia un problema, com accedir a d’ell? Per sort per a nosaltres a les reunions de l’Associació sempre hi havien xiquets revoltejant i ell ens varen donar la idea, per mig d’un avió de paper.

I ens posarem mans a l’obra i construirem avions de paper, ells ens conduirien a la part alta del far, cada persona infectada viatjaria amb l’avió I entraria al far per la finestra de la planta on tingues que quedar-se.

El primer que farer era organitzar la feina, els xiquets construiren avions, un per cada família, els adults comprarien pintura per donar-li una maneta a les parets de dins i donar-li un poc de caliu, les “ueles” que tan apanyades son,cosireien cortines per al fred de poqueta nit o per a quan passen els tractor fumigant amb el seu desinfectant, I per finalitzar portarien algun que altre element decoratiu bonic i acollidor.

Passaven els dies i el far començava a estar habitat, la primera planta, la segona, poc a poc es va anar omplint. Els avions servien per a dur menjar, també per a dur llibres i jocs, fins I tot alguna paelleta els diumenges, els establiments, I els bars,contribuïren en el subministrament aeri al far I a les mateixes cases.

Totes les vesprades quan el sol baixava, es veia acostar-se algun avió de paper que desitjava bona nit a la seua mare,al pare, a la iaia o a l’amic, el moviment helicoïdal dels avions acompanyats de la llum que desprenen el gres de caramel per el que estan recobertes les parets del far.era un gran espectacle.

Quan els avions duien menjar o el que calguera, el lloc on ho deixava era al balconet de l’ultima planta, per això quan els seus habitant eixien a replegar-lo, semblava com si flotaren dalt del mediterrani, amb una lleugera sensació de vertigen que els recordava que estaven plens de vida.

Mentre tant la ciència anava treballant sense descans per a aconseguir la vacuna que faria que allò que tant preocupava i feia patir peguera desaparèixer.

I va arribar el dia que la gent va poder deixar d’estar al far, els carrers pogueren habitar-se de nou i tot allò anà canviant, però una cosa es va quedar, els avions de paper, des d’aquell dia varen ser una eina de joc per als mes menuts de casa, cada vesprada quan el sol baixava, els xiquets pugaven als seus avions ecològics i sostenibles i es passegaven per tota la mar, creuant les finestres i saboretzant els aromes que tenien allí, encara que sigui sols amb la imaginació, què millor què això?

I des de l’any de la covid el far a banda del seu ús com a llanterna per als avions i baixells, va passar a ser de la gent, com havien projectat la seua arquitecta Blanca Lleó i el seu equip, per gaudir d’ell com un espai social dinàmic i actiu. dels que vivim a la mar i dels que per allí passem.

I com a agraïment a l’arquitecta Blanca, pel seu treball, els xiquets construïren un avió de paper que es deia,” Nules la mar de natural” i li l’enviaren a Blanca a Madrid, explicant-li que aquell far havia passat de ser solament una llanterna a ser l’espai de tots els que volguerem gaudir d’ell.

I conte contat si al far vols anar a l’avió de paper has de pujar.