18. Alexandre Flich - Un cant a Nules

QR18. Alexandre Flich - Un cant a Nules

El meu poble m’ha vist nàixer, i en els seus carrers vaig créixer, pel seu amor vaig conéixer, un paradís per renàixer. No vulguera desmeréixer,del meu cor el seu amor, i en aquest poble d’honor, els somnis vaig amanéixer : Són somnis que faig acréixer, per l’afany d’un lluitador! Fou poblat per una ètnia, de voluntat tortosina, quan el bisbat aglutina, les terres d’enllà del Sènia. Dels íbers fórem estatge, i després vila romana, civilització cristiana, i dels moros esclavatge. Tret per Jaume el vassallatge, envers branca valenciana. Els Centelles i els Montcades, foren els seus fundadors, sempre al rei Conqueridor, li guardaren les mainades. I seguint l’apologia, d’altres prohoms assenyats, Francesc Escarré en veritat, fou versat en teologia, Jordi fou per poesia, i fra Asensi el guerrejat.   Quan l’Espadà a l’enrojol, obri la Mediterrània, l’arc del cel en miscel•lània, llumeja com el gresol. Banyat per l’aigua marina, i en les terres de La Plana, tot el seu cor és clariana, del Puntal seua boirina : Sant Bartomeu l’adoctrina, La Soledat l’agermana. Avui Nules que és l’enveja, per la flor del taronger, té un gran afer tauleller, que per tot el món l’aireja. I ara si vull fer memòria, als seus blasons i curial, haig d’afegir que és “Leal”, en el llibre de la història: Té un llinatge que és de glòria, per gestes és immortal ! De menut fent rebombori, al carrer jugava a trompes, les xiques fent-se les sompes, jugaven fent el sambori. El rebanyito a l’esglèsia, i a la mar en carro i haca, els berenars de tomaca i els boletons i magnèsia, per mullar la regalèssia; les processons i la traca. Són els records d’infantesa, que mai no podré oblidar, les teves gents i el menjar, teus paratges i bellesa: L’Estany i la Font de Cabres, empedraos i putxeros, abeuradors i els calderos, i aquells combregars macabres. Els estríjols i els aladres: Cine sonoro i boleros. Lluny de tu no vull estar, vora teu jo vull morir, la terra m’ha de cobrir, que el nàixer em va guardar. I quan no he seguit teus passos, perquè em trobava apartat com estava enamorat, he tornat als teus ribassos: Vull soterrar-me als teus braços, que és símbol d’eternitat ! El meu poble m’ha vist nàixer, i en els seus carrers vaig créixer, pel seu amor vaig conéixer, un paradís per renàixer. No vulguera desmeréixer,del meu cor el seu amor, i en aquest poble d’honor, els somnis vaig amanéixer : Són somnis que faig acréixer, per l’afany d’un lluitador! Fou poblat per una ètnia, de voluntat tortosina, quan el bisbat aglutina, les terres d’enllà del Sènia. Dels íbers fórem estatge, i després vila romana, civilització cristiana, i dels moros esclavatge. Tret per Jaume el vassallatge, envers branca valenciana. Els Centelles i els Montcades, foren els seus fundadors, sempre al rei Conqueridor, li guardaren les mainades. I seguint l’apologia, d’altres prohoms assenyats, Francesc Escarré en veritat, fou versat en teologia, Jordi fou per poesia, i fra Asensi el guerrejat. Quan l’Espadà a l’enrojol, obri la Mediterrània, l’arc del cel en miscel•lània, llumeja com el gresol. Banyat per l’aigua marina, i en les terres de La Plana, tot el seu cor és clariana, del Puntal seua boirina : Sant Bartomeu l’adoctrina, La Soledat l’agermana. Avui Nules que és l’enveja, per la flor del taronger, té un gran afer tauleller, que per tot el món l’aireja. I ara si vull fer memòria, als seus blasons i curial, haig d’afegir que és “Leal”, en el llibre de la història: Té un llinatge que és de glòria, per gestes és immortal ! De menut fent rebombori, al carrer jugava a trompes, les xiques fent-se les sompes, jugaven fent el sambori. El rebanyito a l’esglèsia, i a la mar en carro i haca, els berenars de tomaca i els boletons i magnèsia, per mullar la regalèssia; les processons i la traca.   Són els records d’infantesa, que mai no podré oblidar, les teves gents i el menjar, teus paratges i bellesa: L’Estany i la Font de Cabres, empedraos i putxeros, abeuradors i els calderos, i aquells combregars macabres. Els estríjols i els aladres: Cine sonoro i boleros. Lluny de tu no vull estar, vora teu jo vull morir, la terra m’ha de cobrir, que el nàixer em va guardar. I quan no he seguit teus passos, perquè em trobava apartat com estava enamorat, he tornat als teus ribassos: Vull soterrar-me als teus braços, que és símbol d’eternitat !