QR25. José Luis García Herrera - La ciutat llunyana
No hi ha carrers en el meu horitzó,
el paisatge abasta la boira prima dels meus ulls.
La runa de les meues mans sobre la fredor dels vidres.
L'antiga arquitectura dels meus ossos fatigats.
Lluny, molt lluny d'aquí,
una ciutat experta amb els crits de la vida,
i els sorolls de la gent,
caminant pels carrers cap als llocs de la feina.
Amb la carmanyola a les mans,
i la mirada presonera encara,
dins dels amagatalls dels somnis.
En una d'aquelles cases de la ciutat llunyana,
pararan taula per esmorzar ben d'hora,
i quedarà buida, horfana, una de les cadires,
on ja fa molt de temps que ningú no s'asseu.
Endevinaré la tristesa en els ulls de la mare,
i en els llavis melancòlics de la filla petita,
que llegeix uns versos esgarrapats sobre uns fulls,
a punt d'esmicolar-se de tantes doblegades.
Algú d'ells posarà la ma en el marc de la finestra,
i veurà els carrers plens de peregrins,
de bona gent que en bàtegs de furia i fe omplen la vida.
Sota aquesta carpa de núvols, sol i cel.
No hi ha carrers en el meu horitzó.
Els camins de sorra i grava sobre la gespa llaurada,
camina un home sense cap més que un sol,
que trobar el pont que creua el mart de l'esperança,
i obre piarens de plata cap a la ciutat llunyana.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada